RESPIRAR

 

El rellotge de canell vibra i sona a les 6, la pantalla marca el botó que haig de prémer per apagar la vibració. Miro de reüll al meu costat per comprovar si segueix dormint qui ho fa al meu costat. M’incorporo sobre el llit per aconseguir una posició fetal i em senyo pregant perquè tinguin un bon dia les persones del meu entorn. Em llevo per anar a la sala d'estar i miro per la finestra a veure el cel, fosc a l’hivern i clar a l’estiu. Faig un exercicis de connexió amb el cos, ensenyats i practicats per un senyor amable, company dels dissabtes a les 8 del grup mossenaires, córrer o caminar per pistes dels voltants d’on visc. Em vesteixo de corredor, guardo el mòbil a la butxaca del pantaló i surto del pis baixant les escales.

Cop d’aire fresc en obrir la porta de la comunitat, començo a córrer carrer avall cap al parc de Vallparadís, entrant en calor i obrint pulmons, respirant aire net de contaminació absorbida pels arbres durant la nit. Arribat al parc miro de trepitjar terra per espais alternatius a l'asfalt. Sento -miro i escolto-, vegetació, ocells, gossos, persones matineres, tot per connectar amb la creació, la dels 6 dies. Matinar és màgic, un bàlsam de trobada amb un mateix i amb l'entorn.

Envolto la piscina municipal amb aigua verda a l’hivern i transparent quan comença la temporada d’estiu i es convertirà en refugi climàtic. Arribat als voltants de l’estació, avanço persones matineres de camí a pujar al tren o altres que esperen al tancat on els gossos desfoguen energia o les seves necessitats. Prenc el camí alternatiu i estret de pujada al conjunt d’esglésies antigues, respirant passat, sentint veus de morts dissolts al conjunt del recinte, mantingut viu pels vius que preguen a l’adoració perpetua de la capella, assisteixen als oficis entonats per mossens o visiten el primer assentament humà egarenc. Arribo al camí de ciment ja de baixada, saltant de seguida al marge de terra paral·lel que ressegueix l’antic torrent per fer salts i equilibris sobre pedres, fulles que les amaguen i sortidors d’aigua ensorrats. Algun ocell s’acosta a beure aigua al petit canal d’aigua o engrapar algun cuc submergit al fang si recent ha plogut. Arribat al camí principal i depenent el dia s’ajunten persones al voltant d’un entrenador amic de l’exercici a l’exterior i també matiner. I ja fora del parc, arribo a la zona mixta de gronxadors i aparells de gimnàstica per acomiadar-me de la cursa fent estiraments, penjat d’una barra.

Camino cap a casa on ensumo un altre aire menys pur al transitar més cotxes conduïts per persones matineres que volen evitar cues abans de les 7. El vehicle particular és costum fàcil per qui el necessita per treballar, per a qui no té opció o no la vol. Qui condueix sense haver provat alternatives als embussos d’hora punta en un trasllat freqüent, probablement no pensa en les emissions ni en el que respira, probablement prioritza les seves necessitats de mobilitat còmode. El pensament individual supera al col·lectiu, al global, com l’escalfament que afecta a tota la terra i el notem en uns instants quan ho diuen els mitjans, ens afecta una onada de calor o tenim pluges torrencials. El canvi climàtic, la contaminació i la salut global són fenòmens aliens i amb poca freqüència els tenim presents perquè seguim respirant, el fet essencial per viure individualment.